Nota de l'autor

Anime a tots els curiosos i interessats en la matèria a participar en el bloc i a involucrar-se com a seguidors.
Valoraré molt positivament els comentaris i contestaré, sempre que puga, les qüestions que afecten el medi ambient al nostre poble.

divendres, 24 de febrer del 2012

Crònica del Gran Incendi Forestal de 1994


Crònica del Gran Incendi Forestal del 4 de juliol de 1994

Causes, condicionants i memòria dels fets 

A l’àmbit mediterrani al qual pertanyem, el foc ha estat sempre present de forma natural, causat per llamps o erupcions volcàniques, fins a tal punt que ha sigut un factor determinant de l’adaptació de les espècies vegetals i la composició de les comunitats que ara podem observar. L’home, present a l’ecosistema mediterrani durant molts anys, encara que molts menys que el foc, també ha influït molt notablement al paisatge dels nostres monts[1] però paradoxalment, encara que l’home ha utilitzat des de fa segles el foc, mai havien aparegut al nostre país uns problemes tant importants causats per incendis forestals a èpoques recents com els succeïts a partir de la dècada dels 60 fins a l’actualitat.

No obstant, no va a profunditzar-se ací a l’anàlisi del perquè d’aquesta situació, que pot arribar a simplificar-se amb l’estudi del context d’abandó dels usos tradicionals, l’èxode rural i la pèrdua de valor dels productes agro-forestals, que influixen en l’augment de la càrrega de combustible; i molts altres aspectes propis de la nostra geografia, no menys importants, que afavorixen l’expansió dels focs com ara la climatologia (altes temperatures, períodes àrids, vents de ponent,  tempestes seques, etc.), la complicada orografia calcària amb importants pendents, el tipus de vegetació dominant (molt piròfita[2]) o el factor humà relacionat amb l’estés ús del foc.

Durant el transcurs de la lectura al present article apareixeran parèntesis i notes al peu que ens faran entendre millor el seu contingut. D’esta manera, partirem d’un concepte important que, potser, no estiga tan clar:   Què és un incendi forestal?

[Un incendi forestal no és més que “Aquell foc que crema terrenys forestals, el destí dels quals no era cremar-se, i avança sense control” quedant, per tant, exclosos d’aquest concepte les cremes prescrites i controlades, els contrafocs, els focs agrícoles, els focs per regenerar pastures, etc.
 Cal distingir, a més, dos aspectes administratius que diferencien els incendis forestals. En primer lloc, els incendis han de superar 1 ha, els menors es consideren conats. En segon lloc, els  incendis menors de 500 ha són denominats xicotets incendis forestals (PIF) i els majors de 500 ha són els Grans Incendis Forestals, d’ara endavant GIFs.]

D’altra banda, resulta de importància crucial, per poder avançar a la matèria, explicar que el foc no ha de ser vist com un element a eradicar, com actualment es generalitza de forma molt incorrecta als mitjans de comunicació, sinó com un factor ecològic més, amb una sèrie de funcions molt clares com ara, la regeneració de la vegetació i de les espècies secundàries, el manteniment de la biodiversitat i de l’equilibri ecològic, el control de plagues i infermetats vegetals i l’increment de la capacitat del sistema per produir biomassa. Òbviament, baix un règim elevat de focs de gran intensitat, que afecten a grans superfícies i sobretot amb freqüències elevades, aquest foc ja no acompleix la seua funció ecològica i causa greus impactes al medi.

Com moltes persones recordaran, l’incendi forestal de 1994 va produir un greu impacte al nostre poble al perdre’s la pràctica totalitat del Mont d’Utilitat Pública V-83 de l’Ombria amb les connotacions econòmiques, ecològiques i paisatgístiques que implica i com els fets indiquen, no va ser casualitat que ocorreguera, amb un context d’abandó generalitzat dels monts i de l’agricultura tradicional i una política nul·la de prevenció d’incendis i molt dèbil d’extinció. L’estiu de 1994 va ser, a més, un dels estius més secs i calorosos que es recorden, però aquesta situació constituix un episodi recurrent típicament mediterrani i que casualment va confluir amb un fenomen de simultaneïtat de GIFs que també es dóna al territori espanyol d’una manera recurrent des dels anys 60 amb una freqüència d’uns 10-15 anys.

Fig. 1; Gràfic de superfície afectada a la Comunitat Valenciana (1991-2007) procedent de WWF/Adena elaborat a partir de dades del MARM.

Per fer-nos una idea de la magnitud dels fets, a nivell nacional es cremaren un total de 437.600 ha en incendis que es van succeir paral·lelament als GIFs de la Comunitat Valenciana, agreujant lògicament molt la situació de partida, sent el balanç econòmic final atorgat per aquell estiu de 1.325 milions d’euros, quasi el 20% del total de pèrdues per incendis forestals dels últims 40 anys. Per entendre la gravetat dels incendis de l’any 1994 és suficient dir que es registraren 92 GIF a nivell nacional en situacions difícils d’orografia i climatologia. A la Comunitat Valenciana es cremaren, en menys de 15 dies, aproximadament 138.000 ha a 12 GIFs, 7 dels quals foren simultanis (Fig. 3), que suposà la pèrdua del 14% de la superfície forestal valenciana, afectant el foc a 72 municipis. A més, es donaren altres 44 incendis menors de 10 ha durant aquestos 15 dies que també requeriren atenció.  A Vallada, es cremà una superfície aproximada de 3.000 ha i es perdé un paratge de gran qualitat paisatgística i valor ecològic i de notable simbolisme per a tots els valladins, la Serra Grossa.

Així mateix, no s’ha d’oblidar que un incendi forestal constituix normalment una situació d’alt risc per a les persones i desgraciadament, a la nostra comunitat van perdre la vida 12 persones pertanyents a l’operatiu d’extinció i 2 civils; 5 de les víctimes d’estos focs moriren al incendi que a continuació va a detallar-se.

Memòria cronològica de l’incendi de Fontanars dels Alforins - Albaida del 4 de juliol de 1994

Tot començà a principis del mes de juliol, quan s’iniciaren els primers incendis a territori espanyol (Catalunya, Galicia, Aragó, Andalusia, etc.) convertint-se ràpidament en focs de grans dimensions.

Fig. 2; Esquema dels GIFs actius el dia 6 de juliol de 1994 publicat al periòdic ABC.

A la nostra comunitat, els incendis començaren el dia 2 de juliol a les 18:30 h quan un incendi que cremava a la província de Terol es va endinsar a la comarca de Els Ports a Castelló, el foc estigué cremant 7 dies carrascars i masses de pinar (Pinus sylvestris i Pinus nigra) amb un total de 11.400 ha arrasades.
El dia 3 de juliol s’inicià el primer foc dins de la Comunitat al municipi d’Espadilla a la Serra d’Espadà també a Castelló, l’incendi afectà una superfície[3] de 19.300 ha de sureres (Quercus suber) i pinars (Pinus pinaster) d’alt valor ecològic; però açò només era el principi.

Seguint l’avanç cronològic, el dia 4 de juliol es va iniciar a les 14:10 h de la vesprada un dels dos focs que composen l’incendi objecte de la present memòria. L’incendi va ser detectat al costat de la carretera N-340 al T.M. d’Albaida pel vigilant fix de Vallada a l’Alt de la Creu, adquirint el foc grans dimensions en poc temps. Les condicions meteorològiques de partida eren bones (Alerta 1) però el nombre de dies sense pluja destacable era superior a 30 i les acumulacions de combustible a la Serra d’Agullent eren importants, sent la vegetació dominant el fustal de Pinus halepensis amb un estrat arbustiu xeròfit[4] amb continuïtat vertical i horitzontal. Passats 20 minuts des de l’inici del foc arribaren els primers mitjans d’extinció que es dividien en brigades de la Diputació de València i autobombes dels parcs de bombers pròxims. També arribaren relativament ràpid (14:45 h), mitjans aeris de la base d’Enguera.  Aquest incendi no afectà el T.M. de Vallada però a causa de l’inici d’un altre foc a Fontanars dels Alforins que s’uní a aquest, es tractà com un únic incendi amb l’objectiu d’optimitzar la seua extinció. La causa de les flames fou una negligència motivada per una crema agrícola.

Per altra part, el mateix dia a les 14:30 h de la vesprada es va desencadenar al nord-est del Macís del Caroig al T.M. de Millars (La Canal de Navarrés) un incendi de grans dimensions al qual urgia enviar mitjans aeris que foren mobilitzats d’Enguera i Siete Aguas. Aquest incendi va ser el de major superfície afectada a la C. Valenciana amb 26.000 ha i el més greu, al morir 9 persones (Fig. 4) entre els qui hi havia 7 brigadistes, un concejal i un pastor. Este gran foc va ser decisiu per a l’extinció de l’incendi que estem analitzant, ja que la seua magnitud obligà a repartir els mitjans (principalment aeris) que hagueren pogut operar a Albaida i a Fontanars dels Alforins íntegrament.

Continuant amb l’encadenament de fatalitats, va ser el mateix dia 4 a les 16:15 h de la vesprada quan novament el vigilant de l’observatori de Vallada va detectar l’altre foc objecte d’estudi a un abocador incontrolat de deixalles al T.M. de Fontanars dels Alforins. Les característiques d’aquest foc de deixalles van fer que la brigada que arribà només 5 minuts més tard al punt d’inici, no poguera fer res i el foc s’estengué ràpidament pels termes d’Ontinyent i Moixent afectant amb dos fronts diferents la Serra d’Agullent i la Serra Grossa. L’incendi estava descontrolat, tot i haver-se incorporat mitjans aeris el mateix dia i ser les condicions climàtiques relativament favorables. Durant esta jornada s’havia incorporat un avió Antonov de grans dimensions enviat per Portugal que ara combatia el foc de Fontanars dels Alforins i Albaida en paral·lel. Les condicions climàtiques canviaren notablement el dia 5 de juliol, decretant-se per la Generalitat el nivell d’emergència d’Alarma 3 (Alerta 3 de l’índex Previfoc actual), quan van pujar les temperatures fins a 42 ºC, començà a bufar un vent de ponent amb ràfegues de 60 km/h i la humitat relativa va descendir fins al 10%. El foc arribà al T.M de Vallada este mateix dia per la Balarma sense quasi impediments, ja que les càrregues de combustible eren molt importants i contínues, amb una vegetació composada per fustals de Pinus halepensis i Pinus pinaster d’aproximadament 40-60 anys amb àries de carrascar en mont baix i zones de matoll i regenerat de pinar molt dens; les pendents i el vent també eren destacables i el foc havia pujat a copes[5].

[Mereix, arribat aquest punt, donar una xicoteta pinzellada d’allò que es coneix com “l’escala del 30”, és a dir, els factors claus que desencadenen què un foc es convertisca en un GIF. Estos factors són; les ràfegues de vent superiors a 30 km/h, la humitat relativa inferior al 30%, més de 30 dies sense pluja, més de 30% de pendent i temperatures superiors a 30 ºC.]

Era el segon dia de foc a la nostra vila i ja havia quedat patent la incapacitat dels mitjans d’extinció existents per fer front als 6 incendis simultanis a la Comunitat, incorporant-se, d’esta forma, un gran nombre d’efectius de l’exèrcit de terra[6] als treballs d’extinció, que es sumaven als mitjans aeris enviats per l’ICONA, França i Portugal. Però els incendis no cessaven i per agreujar la situació, durant aquest dia s’inicià a les 16:50 h un altre dels pitjors focs que es recorden, l’incendi de Requena, al qual no van arribar mitjans aeris fins transcorreguts 2 dies des de l’inici de les flames, a causa de la falta de recursos i al desbordament produit per la simultaneïtat dels focs. Cal recordar que els incendis de Els Ports (dia 2), Espadilla (dia 3), Albaida (dia 4 a les 14:10 h), Millars (dia 4 a les 14:30 h), Fontanars dels Alforins (dia 4 a les 16:15 h), Requena (dia 4 a les 16:50 h) i altres de menor entitat continuaven actius.

Tot i això, la situació continuà complicant-se a l’iniciar-se el sèptim gran foc, de causes intencionades, a Alcoi el dia 6 de juliol a les 2:45 h de la matinada.
Aquest va ser un dia tràgic per a Vallada quan el foc baixava ja de bon matí per les faldes del Castell i del Penyó sense cap fre. Els mitjans d’extinció únicament van poder controlar les flames per evitar que cremaren les Ermites i el seu entorn immediat. L’incendi ho cremava tot, de ponent a llevant i des de les crestes fins a la vall. Ja havien desaparegut els pinars de la Corda del Castell i de la fresca Ombria, així com la vegetació dels Campellets, quedant destruïda la riquesa del Barranc de la “Saraella”. Inclús la nit d’abans, afrontant la cruel realitat, alguns valladins pujaren a l’Ermita per traure la imatge del Crist i salvaguardar-la del foc.
També aquest dia perdurarà al record de molts veïns d’Ontinyent que van veure desaparèixer el 96% del seu entorn natural, registrant-se a esta jornada la temperatura màxima històrica a aquesta població amb 46,5 ºC.

Un aspecte tècnic a destacar, és el fet que alguns rodals de pinar adult a les vessants orientades al nord no van patir greus d’anys, com es pot observar a l’Ombria i a altres enclavaments de la Serra Grossa, i encara hui es conserven en peu i salut, sent ells els principals pares de l’abundant regeneració que s’observa als seus voltants. Açò és deu a que el foc baixava, a estes zones, a contrapendent i a sotavent, en major o menor grau, de forma que es donaren focs de superfície[7], la longitud de flama i la intensitat dels mateixos va ser baixa i la velocitat d’avanç constant. Esta situació ens pot fer pensar en la importància que haguera tingut, a algunes zones, la no existència d’un estrat arbustiu tan dens que motivà que el foc poguera pujar a copes arrasant per complet la vegetació.

Fig. 3; Croquis dels perímetres dels incendis simultanis de 1994 a la C. Valenciana. Els noms dels incendis fan referència al T.M. d’origen dels focs. A la dreta, vistes d’un pinar cremat a la Balarma. Fotografia de Miguel Ángel Muñoz.

Durant el 7 de juliol l’incendi arrasà per complet els pinars de la Lloma del Rai i el Tossal, els xicotets carrascars del Campello, i altres paratges de singular importància ecològica com ara la “Saraella llarga”, a causa de la impossibilitat per als mitjans d’extinció d’efectuar cap atac amb seguretat i garanties d’èxit. No hi havien suficients infraestructures de prevenció d’incendis (tallafocs, dipòsits, etc.) ni tampoc quedaven les discontinuïtats que generaven molts camps de cultius a les muntanyes a l’haver sigut estos abandonats. El foc, sens dubte, havia guanyat la batalla als mitjans d’extinció que cada vegada estaven més afectats per l'esgotament i també anímicament, per les morts de gran nombre de companys a Millars i tràgicament a este incendi, ja que el dia 6 s’estavellà l’avió Antonov enviat per Portugal al no poder remuntar el seu vol després d’efectuar una descàrrega d’aigua al T.M. de Bocairent, moriren 5 dels 6 tripulants de l’aeronau. A nivell regional, la Comunitat Valenciana apareixia als informatius internacionals a l’haver-se convertit en una “bola de foc”. Els incendis cremaven les muntanyes, els camps i les vivendes sense que ningú poguera fer res.

[Encara que es trenque un poc el fil, és molt important explicar en què consistix un GIF (Gran Incendi Forestal), quines són les seues característiques i contra què lluitaven els escassos mitjans d’extinció l’any 1994. Un GIF és un gran foc que desenvolupa diversos fronts amb grans longituds de flama (de 3,5 m fins a 50 m), són focs amb alta intensitat dels quals es desprenen focs secundaris. Normalment, el front principal es caracteritza per formar una columna de convecció molt potent i solen ser focs de copa. A més, es donen situacions d’alta perillositat com les llengües de foc, els remolins i l’efecte atraient, sense comptar amb altres fenòmens microclimàtics com les inversions tèrmiques, que poden crear  situacions límit paregudes a una deflagració]

Durant els dies 8 i 9 de juliol el front de l’incendi a la Serra Grossa cremà tot allò que encara quedava als T.M. d’Aielo de Malferit, Montesa i Canals; i el front de la Serra d’Agullent que ja s’havia frenat al perímetre de l’incendi d’Albaida, perdé consistència a l’haver-ho cremat pràcticament tot.
Finalment, a l’igual que la resta de GIFs simultanis que foren controlats i extingits paulatinament quan ja no tenien més que cremar, el dia 9 de juliol l’incendi de Fontanars dels Alforins va ser controlat a les 15:00 h de la vesprada i el dia 12 de juliol a les 9:15 hores quedava oficialment extingit. La superfície total afectada va ser de 21.919,4 ha (13.724,3 ha arbrades, 7.883,1 ha no arbrades i 312 inforestals) repartida als municipis de Fontanars dels Alforins, Moixent, Vallada, Montesa, Canals, Aielo de Malferit, Ontinyent, Banyeres de Mariola, Agres, Albaida, Agullent, Olleria, Alfafara, Bocairent, Atzaneta d’Albaida, Carrícola, Muro d’Alcoi, Gaianes, Beniatjar, Otos, Bèlgida i Benissoda.

El balanç final de mitjans d’extinció que participaren a esta greu catàstrofe, l’esforç i valentia dels quals mereix un gran reconeixement, foren: 47 agents forestals, 264 brigadistes, 110 bombers professionals, 425 voluntaris locals, 120 efectius pertanyents als cossos de seguritat de l’estat, 300 efectius de l’exèrcit, 15 mitjans pesats (autobombes i maquinaria pesada), 10 vehicles lleugers, 5 helicòpters amb dipòsit ventral i altres 3 per al transport de brigades, 4 avions de càrrega a terra que realitzaren 140 descàrregues amb retardants i 2 avions amfibis. A l’incendi participaren diverses administracions entre les quals destaquen l’ICONA, la Diputació de València, els Consorcis de Bombers d’Alacant i València de la Generalitat Valenciana i l’Exèrcit de terra, a més, del govern de Portugal.

Fig. 4; Vehicles de les víctimes de l’incendi de Millars.  Fotografies d’Andrés Picó.

Fig. 5; Croquis del perímetre de l’ incendi de Fontanars dels Alforins.

Fig. 6; Mapa de la superfície cremada al T.M. de Vallada.

Fig. 7; Vistes del Castell i del Penyó després del pas del foc. La presència d’acícules als pins indica que el foc a certes zones no va pujar a copes. Fotografia de Miguel Ángel Muñoz.

Fig. 8; Vistes d’un pinar al T.M. de Vallada afectat pel foc. S’observa com les flames pujaren a copes. La pèrdua de l’estrat arbrat i les altes temperatures afecten notablement el sòl i motiven processos erosius a causa de fenòmens de  impermeabilització. D’altra banda, el pas d’un incendi causa un fort impacte als microorganismes del sòl i provoca la disminució de l’activitat de fongs com els rovellons, ja que estos viuen a les micorrizes que formen amb diverses espècies de pins. Fotografia de Miguel Ángel Muñoz.

Fig. 9; Esquerra; Pla del Campello. Dreta; detall de la Casa de la Balarma després del foc de 1994. Els GIFs afecten greument a l’activitat de la cacera. Actualment, la llei valenciana prohibeix la caça a tota superfície cremada i a enclavats menors de 250 ha, almenys, durant una temporada amb possibles pròrrogues. A més, els desequilibris ocasionats a les poblacions de fauna cinegètica fan necessària la revisió del Pla Tècnic de Caça. Fotografia de Miguel Ángel Muñoz.

Per a concloure pot dir-se, a nivell general, que el resultat de la recurrència d’incendis i la intensitat dels mateixos a causa de les acumulacions de combustible, on destaquen els GIFs de 1994, és la gran expansió de les masses arbustives en unes poques dècades i el gir de la majoria de boscos valencians cap a models de combustible molt perillosos. Després de 17 anys des dels grans focs, predominen les estructures denses que, a més, formen una estratificació contínua que dificulta l’extinció de nous focs i afavoreix “l’efecte escala” a les poques masses arbrades que queden al nostre paisatge, donant-se a molts llocs del nostre terme, una continuïtat vertical i horitzontal total.
D’altra banda, la nul·la gestió selvícola de les masses de pinar regenerades dóna com a conseqüència unes estructures molt poc estables i molt inflamables, els denominats “boscs de mistos” (Fig. 11). Una gestió forestal guiada per una planificació territorial integral, que no s’oriente exclusivament a allò urbà, pot donar exitosos fruits a mig i llarg termini, no només disminuint el risc de GIFs sinó també suposant un somider de treball i creant un teixit social depenent, de forma ecològica i econòmicament sostenible, del món rural, al qual no hem de negar que pertanyem com a valladins.

En adició a les mesures de selvicultura preventiva i vigilància, cal treballar decididament al coneixement de les causes i motivacions dels incendis forestals d’origen humà, ja que estes investigacions constitueixen un element clau per poder aplicar mesures de conscienciació, conciliació d’interessos i altres mesures de caràcter normatiu.  Així mateix, l’efectivitat dels mitjans d’extinció i la seua capacitat respecte als existents l’any 1994 ha millorat de forma molt significativa però, no obstant això, seguixen produint-se major nombre de focs cada any i encara que la superfície mitjana per incendi haja disminuït, habitualment gran part de la superfície forestal cremada anualment a la Comunitat Valenciana prové únicament de 2 o 3 GIFs. Esta situació ve donada per allò que es coneix com la “paradoxa de l’extinció”. Derivada de la gran efectivitat dels mitjans d’extinció, els incendis solen afectar superfícies menors i en conseqüència la càrrega de combustible augmenta i, per tant, la perillositat de què es produïsca un GIF és proporcionalment major. Evidentment, la qüestió no gira sols sobre l’efectivitat de l’extinció sinó principalment sobre la inexistent presència d’aprofitaments forestals i la desaparició de l’agricultura de muntanya, dos sectors a potenciar si es vol disminuir l’impacte dels incendis.

Fig. 11; Regenerat de Pinus halepensis a l’Ombria, observes l’elevada densitat i el xicotet diàmetre dels peus. L’absència de selvicultura dóna com a resultat estes perilloses estructures front al foc, “els boscs de mistos”.

Fig. 12; Superfície afectada al Campello en 1994 i 2006 (esquerra) i en 1994 (dreta), els incendis ocorreguts amb elevades freqüències són especialment perjudicials al no poder regenerar l’arbrat per falta de llavor fèrtil.

No s’ha d’oblidar, d’altra banda, que actualment NO és possible extingir un incendi forestal utilitzant únicament atacs directes, amb condicions meteorològiques adverses, focs de copa o models d’alta càrrega de combustible. Un exemple el podem trobar a l’incendi d’Ontinyent del passat estiu al qual van confluir forts vents de ponent, combustibles molt secs i acumulacions de biomassa de l’incendi que ja ens va afectar al 1994. Davant d’esta situació i la simultaneïtat d’un altre foc a Simat de la Valldigna, inclús participant més de 20 mitjans aeris (incloent hidroavions del Ministeri), gran quantitat de brigades i autobombes i l’ajuda de la unitat militar d’emergències (UME), el foc va quedar controlat finalment quan el vent disminuí considerablement i ja no quedà més superfície per cremar a la Serra d’Agullent. Situacions com aquesta, ja n'hem vist, es poden donar amb relativa facilitat dins d’un període de recurrència a escala humana. És per això, que a l’Any Internacional dels Boscs, hem de prendre mesures per evitar que els nostres monts estiguen destinats a patir el mateix final.

Aquell fatídic dia 4 de juliol de 1994 jo només tenia 6 anys però recorde perfectament com les flames baixaven les muntanyes implacablement. Posteriorment, he pogut veure els efectes del foc i el que ha costat la regeneració parcial del mont. És per això, que deuen transmetre’s els coneixements referents als incendis forestals entre les distintes generacions per poder augmentar la nostra experiència com a societat, per a que tragèdies com la succeïda l’any 1994 no es repetisquen, de forma que el record de l’ocorregut aquella primera mitat del mes de juliol de 1994 servisca per a què la voluntat de conservació de la societat tinga com a objectiu el mont mediterrani.

Com deia el filòsof Jorge Agustín Nicolás Ruiz de Santayana, entre d’altres persones, “El poble que no coneix la seua historia està condemnat a tornar-la a repetir”.


Bibliografia:
-Ley de Montes 43/2003 (modificada 10/2006).
-Llei Forestal de la Comunitat Valenciana 3/1993.
-Cartografia en base a mapes lliures de l’inventari forestal de la C.V. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.
-Cartografia temàtica de l’Institut Cartogràfic Valencià (ICV). Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.
-La Defensa contra los Incendios Forestales. Ricardo Vélez. Mc Graw – Hill , 2000.
-Análisis de la Catástrofe de 1994 (trabajo de curso de PEIF). Eduardo Calabuig Vila, 2008.
-Parts i perímetres dels incendis de 1994. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.
-Hemeroteques virtuals dels periòdics ABC i El País (4-6 de juliol de 1994).

Agraïments:  
-En Jorge Suàrez Torres, Cap de Secció de Prevenció d’Incendis Forestals de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, i ex-professor d’Incendis Forestals, ETSIAMN – UPV.
-En Hèctor Garrido Penadés i En Miguel Àngel Muñoz Sanz, fotografies de l’any 1994 al T.M. de Vallada.
-Na Sara Ruiz Santularia, assessorament lingüístic.


[1] Es recomana la lectura de l’Home i l’Evolució dels Monts de la Vila de Vallada al llibre de festes de 2010.
[2] Dit de la vegetació que és beneficiada pel  foc, és a dir, amb foc es regenera i es reproduix millor que altres espècies.
[3] Les superfícies dels incendis a excepció de l’incendi de Fontanars dels Alforins-Albaida (exacta) són aproximades amb un error de ± 200 ha.
[4] Es diu de les plantes adaptades a l’aridesa. Sol caracteritzar-se per ser molt inflamable i combustible.
[5] Tipus de foc que afecta a les copes de l’arbrat. Este pot ser actiu o passiu, segons necesite del foc de superficie per retroalimentar-se o no.
[6] El 1994 l’exèrcit no contava amb una unitat especialitzada per a catàstrofes com els incendis forestals. Actualment disposa de la Unitat Militar d’Emergències (UME).
[7] Focs que no afecten l’estrat arbrat, no pujen a copes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada